España / Cataluña / Cànoves i Samalús

Cànoves i Samalús

Regreso a Cataluña         Inicio

Canoves i samalus

Lo más reciente

 

Cànoves i Samalús

 

 

Lo más reciente

 

Cànoves i Samalús 1)

 

Cànoves i Samalús 2)

 

EL MUNICIPI

Història

El nom de Cànoves apareix citat per primera vegada l'any 1002 en una butlla de confirmació de béns del monestir de Sant Cugat del Vallès, perquè aquest monestir tenia béns dintre del terme i l'església parroquial de Sant Muç.

 

Malgrat tot, s'han trobat moltes restes d'èpoques més antigues, entre les quals mereixen esmentar les restes d'un poblat ibèric, habitat entre els segles IB i III aC, a puig Castell, sobre can Flaquer i Can Pujades, a la zona de Samalús. Especialment, esmentar un petit tresor de 40 monedes ibèriques de bronze en bon estat de conservació, la majoria de la seca Lauro, que circulaven pel país entre els segles III i I aC Aquestes van ser trobades cap el 1959 en arrancar un claper de pedres en terrenys del molí de Can Ribes. Es tracta d'unitats de bronze que tenen a una cara el cap d'una divinitat ibèrica, segurament del déu de la guerra Ares o el Mart romà, i l'altra cara, un cavaller amb palmeta i a sota una inscripció en lletres ibèriques que diu "eusti", que equival a la tribu dels ausetans, centrats en l'antiga ciutat d'Ausa, ara reemplaçada per Vic.

 

També han aparegut tombes de lloses prop de Cal Mestre, de la capella de Santa Eugènia i en un camp tocant al turó de la Ferreria, damunt del cementiri de Cànoves, que poden datar-se de l'època alta-mitjaval. És igualment conegut el forn iberoromà anomenat el Forn de la Pega.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del Castell de Cànoves, conegut des del 1113. Més tard en depenia, també, el terme de Samalús. Si bé en un principi aquest pertanyia al domini reial de La Garriga, aquest va passar a les mans dels Centelles, fet que el va unir a la batllia de Cànoves, poble del qual encara en depèn.

 

Samalús es va unir, en l'aspecte administratiu, a Cànoves el segle XIV, però s'erigí en batllia o municipi independent des de mitjan segle XVII fins a mitjan segle XIX. El seu centre històric és la parròquia de Sant Andreu de Samalús, situada al peu de la carretera de La Garriga a Llinars del Vallès. El lloc és àmpliament documentat des del 1002 i hi tenia importants béns la canònica agustiniana de Santa Maria de Manlleu.

 

Del Castell de Cànoves, situat al peu de la carretera de Vallforners, no en resta més que un munt de runa força notable que, a més del mur amb les obertures d'antics finestrals, té dintre del seu perímetre altres murs força alts. Inicialment el castell pertanyia a la família de Cànoves: si bé no surt citat fins el segle XVII, se sap que l'any 1113 pertanyia a Ramon Guillem de Cànoves i el 1157 hi residia Adalgars de Cànoves. A finals del segle XII va passar a la família Bell-lloc, que el posseïren durant els segles XIII i XIV, segons sembla pel casament d'Elisenda de Cànoves amb Bernat Bertran de Bell-lloc. Això ho indica, el fet que Simó de Bell-lloc hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué el permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. Aquesta capella provisional va estar en ús molts anys, ja que el 15 de juliol de 1322 el bisbe Ponç de Gualba hi va tonsurar dos clergues. A partir de mitjan segle XV va passar per diferents possessors (Huguet d'Ampúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376), però sembla que els senyors no varen residir més al Castell.

 

Acabada la pesta negra (1348-60) el terme de Cànoves tenia 58 famílies. Cap el 1380 el Castell i tot el terme de Cànoves van passar a ésser propietat d'Eimeric de Centelles i dels seus condescendents, els barons i més tard comtes de Quirra, fins a temps moderns.

 

Es conserva una sentència de la Reial Audiència del 1835, sobre l'ús de les aigües de la riera, en la qual se cita un precari de l'any 1757 que concedia l'usdefruit de les aigües de la riera a la comtessa de Centelles. Entre la documentació dels Centelles es veuen moltes notícies dels batlles de Cànoves que rendien comptes o acudien a la vila de Centelles, on residien els seus senyors per a solucionar problemes de govern del terme. El Castell es trobava en runes i deshabitat en el moment d'arrendar les terres i els casals a Pere de Congost cap el 1557.

 

Rafel Rosaura i Pacareu

geògraf

Web municipal